Desprès d’una temporada marcada per una lesió i poc temps per dedicar als tresmils, quasi la puc donar per finalitzada, a falta de la sortida d’octubre sempre i que la meteorologia ho permeti.

La passada temporada amb l’ajuda de varis companys com en Jordi Palet, David Bragulat, en Marc Font i l’estimat Esteva Martinez que ens va deixar per culpa d’un desgraciat accident als Alps, vaig poder restar de la llista dels 212+4 extres, 55 cims mes dels 61 als quals vaig pujar, mes dies per fer les activitats i mes companys per dur a termes aquest repte, la cosa ha variat enguany, la lesió del genoll, pocs dies, nomes dos caps de setmana i la feina una mica estressant, ha fet que hagi trepitjat amb la companyia d’en Jordi Palet només 23 cims dels quals puc restar 20 de la llista, 27 em queden per poder finalitzar el repte, aquell que va començar amb; ara faré els 11 principals; ara els de Catalunya i finalment acompanyant a l’Esteva a finalitzar el seu, es quan es va convertir en una veritat, fa 5 temporades.

L’últim cap de setmana de juliol ens acostem a la vall fosca per córrer la Vertical cabanera a Capdella i a la tarda ens enfilem a la via ferrata de Sacs a la Vall de Benasc, l’endemà per la vall de Remuñé pugem al pic Boum, dilluns aprofitant el pont, ja que el dia 1 es festa local a casa nostra, fem una de les jornades del llibre d’en Capdevila concretament la 18, la cresta Veteranos-Bardamina, però sortint del cotxe aparcat al pàrking de la Vall d’Estós, unes quantes hores mes, no contents amb això ens desplacem a Gavarnie on nomes arribar decidim pujar el petit Vignemale aparcant la furgo a la Vall d’Ossue, en 4 hores tornàvem a ser a la presa i a fer la cervesa a Gavarnie a casa de l’Armand i l’Anie, dimecres tornem cap a casa però no sense enfilar-nos a la ferrata de Cumelí.

L’altre sortida ha coincidit amb un altre pont, en aquest cas el de 11 de setembre, arribem a Benasc divendres a la nit, a les 5 de la matinada pujàvem a l’autobús en direcció a la Besurta i amunt, l’objectiu la cresta del Medio, primer l’Esmith Endel, el Maldito, Astorg i Pico del Medio, en Jordi no te prou i visita el Pico Coronas i la Tuca Coronas, l’ultim cop que varem estar aqui ell no els va pujar, baixem rapid que hem d’anar cap a Gavarnie, una birra abans de pujar a l’autobús, un bon plat combinat a l’Araguells i kilometres per davant.

Dormim al coll de Tentes, i com en Guardiola ens llevem ben d’hora, travessem la Bretxa de Roland i comencem a fer un altre jornada interminable de l’amic Capdevila, jornada 5, el Circ de Gavarnie, 10 tresmils per endavant, des de el Casc fins el Dit del Perdut, el paisatge es impressionant i la solitud també, no varem trobar a ningú fins acostar-nos al Perdut, sense gaire temps decidim no pujar al Dit per no quedar-nos sense sopar al refugi de Goriz, el donen a les 7 de la tarda, arribem a les 5:30, el podíem haver fet, ens lamentàvem desprès, fins que al voltant de les 6 va començar a ploure, uff.

Una nit al refugi un xic moguda, a l’habitació també deixen entrar a dormir ossos.

L’endemà toca un altre jornada maratoniana, però ni la meteorologia ni el meu genoll pinten bé, sortim ja amb llum de dia i enfilem la Punta de las Olas, la boira puja molt ràpid, ens acostem al Baudrimont SE entre núvols baixos, pugem i comencem a no veure res, un cop a baix ens mirem i decidim baixar per on em pujat, no ho tenim clar la visió de la ruta a seguires pràcticament nul·la, un altre cop serà, arribem dels primer al refugi i veiem desfilar una munió de gent de tot tipus però principalment gent que s’ha plantejat el Mont Perdut com primer tresmil i així baixen, assegut a l’entrada del refugi veig passar per davant meu un Pollastre, el vaig reconèixer per l’armilla negra que varem regalar aquest any al Terra d’Indiketes, vaig pensar per un moment que era una visió provocada per les dues cerveses que m’havia pres, però no era un pollastre el qual va baixar directe cap a la pradera d’Ordesa, el sopar el varem compartir amb dos senyors de uns 70 anys que feien el GR11, el que no sabia es que dormirien també al meu costat, quina nit, aquella habitació semblava una gàbia d’ossos i jo al mig, en Jordi es va quedar petit al costat d’aquells dos senyors.

L’endemà tocava tornar, un passeig fins la furgo tornant a travessar la bretxa de Roland i un munt d’hores de carretera fins a casa.